Reforma d’habitatge al carrer Càceres – Sants

Els primers requisits que demanaven era intentar que cada fill tingués una habitació; la Judit i en Max fins ara en compartien una i, si bé els agrada estar junts, demanaven un espai més íntim per a cadascun. Així mateix calia trobar una zona d’escriptori o estudi perquè la Mireia té el despatx a casa, reduir el passadís, augmentar la zona d’emmagatzematge i intentar encabir-hi un nou bany.

Per descriure conceptualment aquest procés dividim el pis en tres parts: (1) la peça orientada a nord, (2) la peça orientada a sud i (3) la peça interior; aquesta divisió ens ajuda a entendre el funcionament de l’habitatge, l’abans i l’ara. No s’ha volgut modificar la situació de les instal·lacions, i malgrat trobem una distribució esquemàtica força semblant a l’original, el resultat és molt diferent en funcionament.

Hi ha uns aspectes transversals al projecte que estan presents en les 3 peces.

• trobar espais col·lectius
• crear estances flexibles o adaptables, zones comunes però amb possibilitat de ser tancades per crear espais més recollits.
• espais consecutius, on es puguin sobreposar les activitats que s’hi realitzen, que hi hagi continuïtat i recorreguts variables dins de casa
• treure l’emmagatzematge a fora de les habitacions, intentant no determinar els espais
• intervencions que permeten adaptar l’habitatge en un futur  a altres possibles situacions familiars, d’espai o d’activitats
• despullar l’envolupant interior;  deixar veure l’estructura i textures originals, així com potenciar els nous materials.
• criteris energètics: ventil·lació creuada, obertura al màxim de la finestra a sud, plegable, a l’estiu pot estar totalment oberta; petris a sud i fusta a nord

-La peça orientada a sud és l’espai de trobada familiar per excel·lència. Aquesta zona col·lectiva, de gran agitació, ha de permetre l’activitat reproductiva (la conciliació de la vida familiar) i la productiva (el treball). La peça inclou l’espai d’estar, el menjador, la cuina, una zona de treball, una per escoltar música, part de l’emmagatzematge, i un petit espai exterior que a l’estiu és una prolongació de l’interior.
S’ha obert tota la peça, aconseguint una superfície d’uns 28 m2, s’ha descobert el fals sostre i s’ha absorbit part del passadís. El moble separador (i servidor) de la cuina i la zona de treball ens ha ajudat a organitzar l’espai, cosa que ens ha permès una cuina oberta però alhora recollida i un espai en el qual es podrà cuinar, esmorzar i fer els deures.
Creiem que el fet de no tenir la cuina tancada, a part de fer visibles les feines que es requereixen per menjar cada dia (cuinar, comprar, ordenar i fer deixalles, entre altres) ens ajuden a valorar-les, a potenciar la necessitat de compartir-les i a coresponsabilitzar-ne tots els membres de la família.

-La peça orientada a nord és el contenidor de les habitacions de la Martina, en Max i la Judit.
Per aconseguir ambdós requisits, seguir tenint espais col·lectius i trobar zones d’intimitat, s’ha treballat amb dues altures. La part superior és un altell amb tres separacions, amb una superfície d’entre 3 a 4 m2 per a cada fill, pensat per dormir, llegir i trobar descans i recolliment.
La part inferior té una lògica molt diferent, ja que és una zona comuna pensada per compartir, jugar i estudiar; la part inferior de dos dels altells queda completament unida, i la del tercer pot quedar obert o tancat mitjançant una gran porta corredissa.

-La peça central del pis actua com a node de connexió i permet fluxos alternatius dins de l’habitatge. Està formada per un volum, exempt de la mitgera i el sostre, i això ens ajuda a potenciar el concepte de peça nouvinguda. El volum incorpora el bany principal, un altre de cortesia i l’habitació, que actualment serà la de la parella.
El bany és un altre focus de centralitat de la casa, una nova zona comuna: les piques, recolzades sobre un moble que es converteix en banc, on es pot esperar o xerrar; i dues peces més amb accés propi, amb intimitat i simultaneïtat d’ús.
Aquest contenidor s’ha aixecat amb totxo manual, sense revestiment, en què la textura ens permet entendre la manera com s’ha fet, i s’ha pintat de color blanc per donar-li lleugeresa i reflectir la llum. Aquest prisma s’ha foradat per entrar-hi i sortir-hi, així com per fer-hi entrar la llum.