Rehabilitació d’habitatge entre mitgeres a La Seu d’Urgell [en progrés]

La Laia, violista, i el Jose, enginyer informàtic, se’n tornen a La Seu d’Urgell, a una casa del 1900 que fa tants anys que requereix manteniment que ara s’ha d’actualitzar. Al començament d’aquesta història eren dos i ara ja en són quatre amb la nouvinguda Lola i el Bruno, així que ens demanen una llar per a una família de quatre membres amb espai per treballar a casa de manera habitual.

La casa es troba al nucli antic mirant a nord, en un carrer de menys de 2,5 metres d’amplada i pràcticament sense possibilitat de captació solar. Les plantes baixa i primera són iguals entre elles, però prou diferents de la segona, tercera i quarta que tenen 25 metres quadrats menys perquè l’edifici és més ample a baix que a dalt. Originalment eres dos habitatges i hi havia el nucli de comunicacions que els connectava amb la planta baixa.

Després d’estudiar l’immoble i les necessitats de la família es veu necessari unificar l’immoble en un habitatge i reduir els metres quadrats útils per aconseguir unes prestacions lumíniques i climàtiques que, de no ser així, no haguessin pogut donar-se. Així doncs, apareix un pati que creua l’edifici des de planta primera fins a coberta, tocant la mitgera sud, protagonista de les millores pel que fa a relacions humanes, salubritat, llum i energia.

Bioclimàticament hem de garantir un bon aïllament en tota la pell, deixant la màxima inèrcia a l’interior i demanant-li a la claraboia, practicable que tanca superiorment el pati, la capacitat de captar i dissipar quan faci falta.

Clarificar i unificar les circulacions facilita la lectura d’uns espais que actualment són el resultat de moltes operacions solapades que generen més problemes dels que resolen. El resultat és una casa desenvolupada en alçada amb menys superfície útil però de molta més qualitat.