10/08

Joventut i habitatge a Catalunya

Imatge que encapçala aquest article: trajectòries de convivència. Enquesta a la joventut de Catalunya 2012 (Direcció General de Joventut).

Aquest text forma part d’un acompanyament que vàrem realitzar per dinamitzar un espai de treball sobre habitatge dins la Trobada Nacional de Joventut de Catalunya, de cara a redactar el Pla d’actuació territorial de joventut 2020.

L’accés a l’habitatge és una problemàtica persistent a Catalunya, agreujada els darrers anys amb una escalada del preus de lloguer i compra en certes zones del país. Aquesta dificultat és encara major per a la població jove, degut a les seves possibilitats econòmiques no encaixen amb el mercat de l’habitatge ni tampoc troben resposta en les polítiques d’habitatge.

La realitat juvenil

La població catalana entre 16 i 29 anys pateix un atur més elevat (un 25,4% de desocupació respecte un 13,9% dels majors de 29 anys¹) així com un risc de pobresa major (26,8% respecte un 17,8%² per les mateixes franges). Aquesta és una de les causes que explica que Espanya té una de les edats d’emancipació més altes d’Europa, amb 29,4 anys de mitja, la setena edat més alta, tres anys per sobre la mitjana europea³. El percentatge de joves emancipats ha baixat des de l’inici de la crisi. Així si el 2007 eren un 32,6%, el 2016 només un 23,9% dels joves no vivien a la llar d’origen⁴. Aquesta és l’única dada on trobem una situació més favorable per a les dones, que presenten un número lleugerament superior. Les dones tendeixen a deixar la llar parental, a formar parella i a tenir fills abans que els homes. Aquesta pauta es relaciona amb el fet que a la majoria de les parelles l’home té una edat superior a la de la dona i l’emancipació juvenil es fa en gran mesura amb la parella. Dels joves emancipats un 14,9% reben ajut econòmic per pagar el seu habitatge (un 38,6% de forma puntual⁵).

Edat mitjana d’emancipació domiciliar (2017). Elaboració pròpia, font de les dades Eurostat.

Proporció de la població juvenil (de 16 a 29 anys) que ja no viu a la seva llar d’origen respecte el total de la població juvenil
Elaboració pròpia. Dades: Enquesta de Població Activa (Institut d’Estadística de Catalunya) i Anuari del Observatorio Joven de Vivienda.

Els motius per no marxar de casa⁶ són bàsicament econòmics a partir dels 20 anys. Tot i així la “manca de feina o feina inestable” és una resposta baixa (un 3’8% de mitja), així que ens trobem més aviat en un desajust entre els sous i els preus per accedir a un habitatge. Abans del 20 anys el principal motiu és la comoditat i els avantatges de quedar-se a la llar d’origen, que passen a segona posició a partir d’aquesta edat.

Motius per no marxar de casa. Enquesta a la joventut de Catalunya 2012 (Direcció General de Joventut).

Les persones més joves que s’han emancipat viuen en pis compartit o residència, una proporció que es manté força estable amb l’edat, mentre que els que ho fan en solitari augmenten lleugerament. Són els que viuen en parella, amb o sense fills, els que esdevenen més nombrosos a mesura que s’acosten a la trentena⁷. Un 75% dels joves emancipats estan satisfets amb el lloc on viuen, així que tampoc sembla ser un problema de tipologia.

L’accés a l’habitatge

Des dels 2000 hi ha hagut una inversió en el règim de tinença majoritari, almenys a la ciutat de Barcelona. Així si els joves solien accedir en règim de propietat (77,5% l’any 2000) ara ho fan principalment en lloguer (75,8% l’any 2011)⁸. El 2012 a Catalunya un 54% dels joves accedeix a l’habitatge en règim de lloguer i un 40% de compra⁹.

Evolució del règim de tinença de l’habitatge de la població. Barcelona. 1995-2011. Percentatge.
Idescat i IERMB, Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 1995, 2000, 2006 i 2011

En ambdós casos l’esforç és mot més del desitjable. Una persona jove necessita entre un 40% (en el cas de la província de Lleida) i fins a més d’un 70% (a la de Barcelona) del seu sou net per accedir a un habitatge mitjà en propietat¹⁰. L’esforç necessari per la població jove per comprar un habitatge va anar en augment durant els anys de creixement econòmic¹¹, degut a que el nostre país viu en una economia lligada a l’activitat immobiliària. Així durant els anys de bonança econòmica tot i haver-hi més feina els preus dels habitatges també van pujar.

Nombre d’anys durant els quals una persona jove hauria de dedicar tots els seus ingressos individuals per pagar l’import total d’un habitatge de compra lliure. Elaboració pròpia. Dades:
Numerador: Secretaria de medi ambient i habitatge (a partir del treball de camp realitzat per l’instituto Apolda)
Denominador: Enquesta anual d’estructura salarial (INE i IDESCAT)

El preu dels habitatges a Catalunya va registrar un increment anual del 7,4% el 2016 cosa que suposa l’augment més gran registrat fins ara en un any complet des del 2007¹². A la ciutat de Barcelona el preu de lloguer s’ha duplicat des de l’any 2000, passant de 408,3€ a 843,4€ al mes¹³.

Gràfics: CCMA.

En certes zones de Catalunya trobem una gran quantitat d’habitatges buits (les més afectades són les comarques de Tarragona i Lleida, amb les Garrigues, la Ribera d’Ebre, l’Urgell i la Terra Alta on representen més d’un 20% sobre el parc total, seguides de prop pel Bages i el Berguedà¹⁴). Alguns barris o municipis veuen com estant perdent població jove mentre hi ha un parc d’habitatges i una població envellida.

Percentatge d’habitatges buits (que no està ocupat, disponible per a venda o lloguer, o fi ns i tot abandonat) sobre el total.
Elaboració pròpia. Dades: Idescat, a partir del Cens de població i habitatges de l’INE.

Finalment cal destacar que en els darrers dos anys els desnonaments hipotecaris s’han reduït gairebé a la meitat¹⁵. Tot i així a Catalunya es desnonen 43 famílies cada dia. Només a la ciutat de Barcelona, hi ha una mitjana d’entre vuit i deu desnonaments al dia i el 93% són per impagament del lloguer¹⁶. Als desnonaments judicials cal sumar els casos invisibles de persones que han d’abandonar el seu habitatge per no poder fer front al lloguer o a assumir les pujades que se’ls exigeix per a renovar el contracte. No disposem de dades segregades per edat, però segons la PAH menys del 10% de les persones que van atendre eren nascudes després de 1980¹⁷, tot i que és impossible saber quants joves hi havia en els nuclis familiars de la resta de casos.

Les polítiques de joventut

Les polítiques d’habitatge tenen i segueixen tenint un impacte limitat en les despeses de l’administració. A nivell espanyol el pressupost de 2017 hi dedica 461 milions, un 0,1% del total i un 27,04% menys que l’any anterior. La majoria es dedica a bonificacions compra (és la forma d’ajut que més joves han rebut a Catalunya, un 41,3% dels que van rebre algun tipus d’ajuda per l’habitatge¹⁸). Els darrers pressupostos de la Generalitat destinen 431 milions, un 1,03% del total i un 7% més respecte els pressupostos anteriors.

Respecte aquests números cal tenir present que a més els joves han passat de ser més del 80% dels destinataris el 2002 a menys del 40% el 2015¹⁹. Això és degut en part a l’eliminació de certes ajudes específiques, com la impossibilitat de demanar noves sol·licituds de la renda bàsica d’emancipació (RBE) de de l’any 2012.

Ajuts a l’habitatge destinats a la població juvenil respecte el total d’ajuts a l’habitatge concedits
Elaboració pròpia. Dades: Departament de Medi Ambient i Habitatge

També s’observa un descens amb el nombre d’Habitatges de Protecció Oficial iniciats a partir de la crisi, arribant a un màxim de 1,4 habitatges per mil habitants el 2008, però sent de tan son 0,1 el 2015.

HPO iniciats per 1.000 habitants
Elaboració pròpia. Dades: Departament de Medi Ambient i Habitatge.

L’emancipació dels joves és una preocupació alta o molt alta només pel 36% dels ajuntaments, estant en tretzena posició de les preocupacions dels ajuntaments respecte habitatge²⁰. Només el 5,6% dels ajuntaments assenyalen els joves com a principal grup destinatari de la política de foment de l’accés o manteniment de l’habitatge.

La Generalitat (66,2%) i la Diputació (22,5%) són els ens de referència als qual els municipis s’adrecen amb més freqüència quan necessita assessorament en temes d’habitatge en general²¹. El 85,9% han rebut algun tipus de suport de l’ens autonòmic i el 88,7% del provincial²². En canvi, pel que fa a la qüestió específica d’habitatge i joventut el 50,6% diuen haver col·laborat amb el Consell Comarcal, que és l’ens amb qui més es col·labora. Els àmbits d’actuació més habituals són orientació i assessorament (més del 30%), espais d’intermediació adreçats a joves i ajuts a l’habitatge (els dos vora el 10%). Els municipis més grans són els que arriben a cobrir més àmbits²³.

Notes